Les renúncies pel cost de la vida
Tres milions de famílies espanyoles han hagut de retallar la despesa en alimentació
Encara convalescents dels estralls de la pandèmia, les famílies pateixen des de fa dos anys una nova crisi, aquesta vegada de creixement sostingut dels preus. Estem vivint un increment rècord de preus en diverses dècades, que afecten gairebé totes les partides, encara que especialment consums tan bàsics com els aliments o les despeses d’habitatge i subministraments.
Lògicament, a tots ens pesa aquesta situació. Moltes llars se senten amb por de perdre la seva posició a l’escala social però, per sort, la immensa majoria aconsegueix esmorteir el cop. L’impacte és molt més gran per als més febles, que compten amb un matalàs més fi i, moltes vegades, ja desgastat per anteriors i consecutius assalts.
Les successives crisis han anat esgotant la capacitat de resistència de les llars. Per als més vulnerables, la situació de dèficit d’ingressos i carència és crònica i permanent. Quan n’hi ha, els ingressos que arriben a final de mes no acaben de ser un alleujament real… De fet, sis milions de famílies (una de cada tres a Espanya) no tenen prou ingressos per garantir-se unes condicions de vida dignes (ni tan sols arriben al 85% del pressupost necessari per viure dignament). Després de pagar l’habitatge i les factures principals, els ingressos restants no donen per aportar més oxigen a l’economia familiar.
I si comprem congelats
Les famílies es veuen obligades a prendre decisions difícils –de vegades renúncies impossibles–, amb greus conseqüències en el benestar present i el futur dels membres de la llar.
Prop de tres milions de llars han de reduir dràsticament el seu nivell de despesa en alimentació, per exemple, menjant menys productes frescos com verdura, peix, carn… El 18% de famílies amb nens prescindeixen del menjador escolar per no poder costejar-lo i moltes altres , renuncien a les activitats extraescolars i excursions dels infants, malgrat l’impacte evident que pugui suposar en la seva educació i en les possibilitats de conciliació de les persones adultes.
A més, un terç de les llars ha renunciat a despeses importants, com pròtesis dentals, ulleres, audiòfons i alguns medicaments, per qüestions econòmiques.
A Càritas creiem que, davant d’una situació de pobresa i desigualtat persistent, necessitem polítiques públiques que abordin aquestes realitats des d’una doble perspectiva: d’una banda, mesures urgents per ajudar com més aviat millor les famílies que més pateixen i, de l’altra, millores del sistema de protecció social i de l’accés als drets per actuar, a llarg termini, sobre les causes estructurals d’una realitat que sempre perjudica amb més intensitat als mateixos.
Pressupost per a una vida digna
Càritas i la Fundació FOESSA hem elaborat el “Pressupost de referència per a unes condicions de vida digna”, és a dir, hem tractat de quantificar allò que hauria de ser l’ingrés mínim perquè una llar gaudeixi de les condicions mínimes necessàries per viure.
Aquest indicador és la suma de vuit partides de despeses necessàries, i contempla no només l’alimentació i altres béns bàsics com l’habitatge, el gas o la llum, sinó també l’accés a Internet i als drets com l’educació, l’oci, la salut, o l’atenció a la dependència. El pressupost de referència varia en funció del tipus de llar i de la comunitat autònoma on es visqui i el cost real de vida.
La inflació, desbocada en productes bàsics
La mitjana de les taxes anuals de l’IPC ha estat d’un 8,4% el 2022, i ha pujat al 15,5% en despeses d’habitatge i subministraments, al 12,1% en transport i a l’11,6% en alimentació. L’altra cara de la moneda és que els salaris han pujat molt menys, quan ho han fet. De mitjana, només han crescut un 2,8%.
