Ningú sense llar
El camí de les persones sense llar és llarg i està ple d'obstacles que superar.
La vida és un camí amb diverses etapes, junts podem convertir-lo en camí d’esperança
En aquest camí les persones sense llar deixen moltes petjades de solitud i incomprensió, carreguen històries de vida trencades, plenes de dolor i desesperança.
Enfronten nombroses dificultats per a accedir a un habitatge, a una ocupació o, simplement, per a sortir de la invisibilitat a la qual com a societat els releguem habitualment.
Són moltes les circumstàncies que els han empès a viure en aquesta situació i no volem jutjar-les.
Necessitem conèixer les causes del Sensellarisme
Per a desenvolupar estratègies efectives i oferir solucions sostenibles que abordin el problema des de les seves arrels.
El sensellarisme és causat per factors econòmics (desocupació, alts costos d’habitatge), institucionals (falta de polítiques d’habitatge, burocràcia), relacionals (aïllament social, violència de gènere) i personals (discapacitat, problemes de salut mental, addiccions).
És crucial reconèixer que la vulneració dels drets humans (habitatge, salut, intimitat…) de les persones sense llar interconnecta i afecta tots els aspectes de la seva vida.
Hem d’anar més enllà de les necessitats bàsiques i comprendre les seves experiències emocionals, conreant una empatia genuïna que inspiri accions concretes.
Necessitem polítiques que respectin la seva dignitat, proporcionin habitatge i accés a serveis essencials, i fomentin una cultura de solidaritat.
Com podem respondre i actuar?
Vivim en una societat que exclou als qui no compleixen uns certs estàndards, coneguda com la “Societat del Descarte” segons el Papa Francesc. Les persones sense llar són les més afectades, enfrontant deshumanització, accés limitat a serveis bàsics i cicles de pobresa perpetus.
Escoltar les seves històries pot obrir camí a una societat més inclusiva i compassiva.
Descobreix més en el tríptic. També pots difondre el manifest.
#NingúSenseLlar
“Quan va morir el meu pare em van donar una puntada. Tenia un problema amb les addiccions i jo dic: tanqueu-me o ficar-me en una clínica per a llevar-me l’addició. A la tarda em vaig trobar les maletes a la porta amb 15 anys i mig.”
Testimoniatge d’una persona sense llar atesa per Càritas.
